Tot va començar feia ja un grapat d’anys. Son pare treballava a un taller artesanal a Vallada. Els dissabtes de vesprada es portava les terres que havia heretat de son pare i del sogre. Ell també hi anava per tirar-li una mà. No li feia ninguna gràcia treballar amb son pare. Quasi sempre estava de mal humor degut al excés de treball i sempre ho pagava ell amb bonegons i crits, a més de pressionar-lo: “Vigila el que fas, sinó la gent dirà que no he sabut ensenyar-te a fer res i diran que ets un inútil”. No hi havia cosa que li sabera més mal que el renyaren, i més de vegades per ximpleries, a més d’una fèrria educació en els temes de guardar les aparençes i el que diran. Poc a poc anà convertint-se en un xiquet farcit de complexos i inseguretats, els quals influïen en altres activitats de la seua vida creant-li problemes per relacionar-se amb els demés.
Ell tindria uns dotze anys la primera vegada que començà a tindre temptacions. Quan tenia a son pare de cul, sentia la necessitat d’agafar una falç i degollar son pare, al seu propi pare. S’imaginava el cos caure a terra mentre la sang li eixia a borbollons pel coll, la mirada angoixosa i d’estranyesa, i finalment quedar el cos inert al terra. Sempre donava una esportida de cap per allunyar els pensaments i continuava la seua tasca.
Es va fer major i com tots els adolescents no sabia el que volia estudiar. Així que els pares decidiren per ell. El millor seria que estudiara FP en la branca d’administratiu, així podria assolir un bon lloc de treball a alguna empresa del poble.
A Josep no li agradava gens el que estava estudiant , bona prova d’això fou que aprovà les assignatures comunes castellà, valencià, francès, matemàtiques, física i química i història entre altres de la branca. Suspengué quatre assignatures i hagué de repetir segon. Al tenir més temps lliure fou quan començà a ajuntar-se amb males companyies. Comença a practicar la nova religió del món de les drogues fent-se devot de la deessa “Maria” i el Déu “costo”. Sovint s’ajuntava amb companys de d’institut per retre-li culte envoltats d’un fum d’olor especiat al temps que compartien rialles provocades pels disbarats pronunciats per uns i altres. Algunes vesprades anaven al parc on es compartien cerveses i varietats diferents de la brossa màgica que cadascú portava del seu poble d’oritge. Alguns feien autocultiu, altres la compraven, però tots en portaven per fer un homenatge a les hores de lleure.
A poc a poc la seua ment comença fallar i de vegades caia en un pou de depressió que durava uns dies, per eixir-se’n fumava amb més freqüència, fins que tornà a aparèixer Mr. Hyde i els desitjos de matar son pare i a algun que altre mestre.
La seua ment es trobava al país de les meravelles baix els efectes del fum, però la realitat que vivia no li agradava gaire, per això fumava, per evadir-se.
Acabà el curs i aprovà les assignatures pendents. Ell l’únic que volia era treballar, així que deixà els estudis i entrà a treballar d’aprenent en la fàbrica de Cerdà on son pare treballava. Deixà de fumar i Mr. Hyde que havia fet algunes aparicions durant el curs escolar desaparegué i no tornà a pertorbar-lo més.
Passaren els anys, es va casar i es posà a viure a Vallada. La seua dona, una xica de Moixent treballava a una altra fàbrica de Vallada. Tenien dos fills, una xiqueta de 8 anys i un xiquet de 5. Les coses els anaven bé, però ell no era feliç. La acusada pressió de la seua iaia durant l’adolescència li havia creat un sentiment de culpa i de compromís amb son pare. “Ajuda-li a ton pare en tot el que pugues que el pobre treballa molt i tot ho fa per tu”. Ell, sabia que el que dia la seua iaia era cert, que algun dia tot havia de ser per a ell, la seua germana amb síndrome de dawn tenia una esperança de vida incerta. Així que la seua influeciable ment anà cedint al xantatge emocional, i a poc a poc anà amargant-se l’existència.
L’horari laboral a la fàbrica, les obligacions familiars, el compromís que tenia amb son pare i el sogre. Poc a poc les obligacions els desbordaren i començà a pensar que ell es donava a tots i a ell no es donava ningú. No tenia amics degut a que no tenia temps per relacionar-se socialment, sempre tenia treball. A poc a poc el voltor de la depressió començà a planar per la seua ment. Quan es trobava enfonsat, no li se notava massa, degut a l’aprenentatge que havia tingut en guardar les aparences.
Un bon dia jugant amb el seu fill a policies, El xiquet el temptava perquè el perseguira, però ell es trobava bastant decaigut i acabà asseguent-se en el sofà del menjador. El xiquet continuava picant-lo, ell sense saber com, agafà una pesada figureta de marbre i li feia gestos perquè s’acostara. El seu rostre començà a desdibuixar-se, obrint els ulls els quals li donaven un aspecte aterridor. Mr. Hyde havia tornat a aparèixer. S’imaginava com colpejaria el cap de l’infant. Pot ser no es quedara inconscient o no es morira i cridara de paüra i horror al vore el que el seu propi pare li havia fet. Hauria de tornar a colpejar-lo fins que quedara estes al terra envoltat per una taca rogenca que aniria escampant-se pels taulells del sòl. El xiquet cridà: “Tonto, no em vols gens”. I se n’anà de l’estança amb llàgrimes als ulls. L’havia vist, havia intuït el perill de la bèstia que niava dins la ment de son pare. Josep reaccionà. Deixà la figureta al seu lloc i cridà el seu fill per continuar jugant a policies, i calmar el seu fill. Havia estat a punt de matar el seu fill. Si s’havera acostat quan el cridava amb gestos amb la figureta l’hauria colpejat sense mirament mogut per un impuls de la seua pertorbada ment.
No volia anar a cap psiquiatra. Això seria una vergonya per a ell i per a la seua família, una taca, o així o creia ell. Els fills quedarien marcats per l’estigma de la pertorbació de són pare. Davant d’alguna possible reacció violenta o estranya del seus fills, la societat els assenyalaria i els diria: “clar com son pare era un tarat, ells també ho han heretat”. No, ho havia d’amagar.
Prompte comença a passar-se-li per la ment la idea del suïcidi. Però tampoc podia fer-ho, als seus fills els crearia un trauma i a la seua dona també. Calia fer-ho ben fet, com deien els gàngsters de les pel·lícules hauria de parèixer un accident.
El primer que va fer va ser fer-se donant d’òrgans, una vegada mort si de les seus despulles es podia aprofitar algun òrgan encara li faria un favor a alguna ànima turmentada. Després es va fer una assegurança de vida amb una pòlissa molt elevada, i per rematar es va afiliar a la federació d’esports de muntanya.
Aquella vesprada d’estiu seria la decisiva. Mentre la seua dona i els xiquets anaven a passar la vesprada a la piscina municipal, ell aprofitaria l’ocasió per anar a fer trekking combinat amb un poc d’escalada. Volia pujar al castell per la cara est de la Serra Grossa, muntanya amunt. La dona li deia que era perillós.
-Ves amb compte no caigues i tinguem una desgràcia. –Li deia la dona amb preocupació.
-No em passarà res mal, tranquil·la. –Li digué ell amb una espurna de tristor als ulls.
El sol calfava de valent, les xitxarres l’escortaven amb la seua música incessant. El Camí de la Veritat es trobava desert. A les 17.30h la gent que havia de pujar a nadar a la piscina de la saladella ja estava prenent el bany. Ell caminava sense la pressa que té aquell que vol fer una cosa i com més prompte la faça millor, però tampoc anava lent i oprimit pel jou de la depressió. Caminava normal, com aquell que va a fer una passejada. Per la seua ment els únics pensaments que passaven eren els de buscar un punt escaient per poder botar al buit i que ningú no sospitara res. Pensava que seria un cop dur per a la seua dona i els seus fills, Però a sabia que a “rei muerto rei puesto”, la seua dona refaria la seua vida, s’ajuntaria o pot ser es casara amb un altre, el qual faria de substitut d’ell i cuidaria dels seus fills. La seua família no passaria penalitats durant uns quants anys amb els diners que cobrarien de la assegurança de vida i la de la federació de muntanya. I ell, al cap i a la fi l’únic que volia era ser feliç, per això havia d’acabar com més aviat millor.
Comença l’ascens de la muntanya cara al castell. La suor li regalimava per les galtes de la cara i la respiració comença a fer-se panteixant. Feia parades i mirava com anava cambiant la perspectiva del paisatge al anar guanyant altura. Escalà per unes roques de les que podria agafar bona verticalitat per llançar-se. Era un bon punt botaria cap arrere per no vore el buit, al cap i a la fi ell sempre havia sigut un covard incapaç d’enfrontar-se al món, i esta vegada no anava a ser una excepció. Comptaria fins a tres.
Un...dos...tresssss!!! Un calfred li recorregué el bescoll mentre queia al buit i després deixà de sentir. Era el trist final d’una persona que ho tenia tot i ho havia perdut en una última mà mal jugada a consciència.
“Buff!! Quina sort que aquest relat no li’l vaig ensenyar a ningú”. –Pensava Josep mentre el borrava del disc dur de l’ordinador.
-Josep, ací tens una carta de la federació de muntanya. Deu ser la llicència federativa que havies sol·licitat.-Li digué la dona al temps que entrava a la habitació on tenien l’ordinador.
-Ah!...Gràcies. –Digué Josep amb veu apagada.-Per cert el dissabte pel matí aniré a fer trekking per la part de llevant que puja al castell.
-Aniràs amb els xiquets?
-No, està massa empinat.-Contestà Josep sense cap expressió al rostre.
-Ves amb compte no caigues i tinguem un disgust. –L’advertí la seua muller amb una amb una nota de preocupació.
-Tranquil·la que no cauré.
Fi.
aLaura Gallego també va començar a escriure jove i feia bones obres. No sé jo l'edat d'esta...
ResponEliminaL'autora ens posa de manifest que el protagonista patix la síndrome de "Wendy". Són persones entregades als demés -no són altruistes-; callen per no ofendre, fan les tasques que la resta del grup no vol fer, fan feliços als demés a costa del seu sacrifici. Solen ser persones farcides de complexos i acaben sent molt infeliços.
La aparició de Mr. Hyde, poden ser reflexos del subconscient que simplement li diuen que no s'agafe tan a pit les obligacions i que es dedique un poc de temps a ell. Al cap i a la fi la vida es per a ser feliç.
En este cas el protagonista ho posa de manifest fins el final. El que vol suicidar-se per depressió ho fa i punt, però queda de manifest que pensa en la família i les conseqüències.
Jo havera llevat la primera part de diàleg entre la dona i el protagonista, perquè després ve a ser el mateix i pert part de la força final quan ella li diu que vaja amb compte que de no caure i ell respon que no caurà. Queda palés que botara que no és el mateix.
A mí m'agrada, no sé a vosaltres.