diumenge, 4 de juliol del 2010

Vivim en una societat infantilitzada?

En la mateixa nit, en diferents programes de televisió, he escoltat coses com: “ si... mi padre me ha comprado este coche”; “...y no me dan trabajo...”; “ ...pero tengo derecho...”. Aquestes frases dites per joves que protestaven m’han fet pensar... aquesta gent que parla així, com creu que funciona el món?

L’Espanya dels anys seixanta era una Espanya d’emigrants interiors, de gent que abandonava el camp, on vivien en precari i sense cap comoditat, i se’n anaven a les ciutats a viure en precari i sense cap comoditat però amb un avenir que s’endevinava pròsper. Eixa generació va començar a treballar en fàbriques, a sentir-se classe obrera, es a dir, mà d’obra explotada, i va veure la necessitat d’organitzar-se per a poder exigir viure dignament del seu treball.

La societat que havien patit des de xicotets havia sigut la nacional-catòlica imposada pel dictador,una societat masclista, beata, castradora, corrupta i repressiva. Sense cap llibertat: ni d’expressió, ni de reunió, amb un sindicat únic, d’afiliació obligada, per a controlar els treballadors i sense partits polítics. Eixa generació va haver de guanyar-se amb molt d’esforç, cada dret laboral o polític i cada avanç social (dret a la sanitat, a l’educació, a la sindicació, al subsidi d’atur, etc.)

Pot ser per tot això els fills i nets d’eixa generació, amb la consecució de la democràcia, van voler donar als seus descendents tot el que ells no havien tingut. Des de ben menuts, els xiquets de la democràcia, han fet el que han volgut, han tingut tots els capritxos i s’han cregut en dret a tot sense tindre ninguna obligació perquè, deien els majors: “que gaudisquen ells que poden, que nosaltres ja em patit prou”. Així em arribat a una societat en la que molts joves demanen cotxe, piso, feina... sense fer cap esforç per aconseguir-ho, perquè es creuen en el dret a tindre de tot. No saben valorar les coses, com si caigueren del cel, i no suporten cap frustració. Però en això va vindre la crisi...

En no res de temps s’ha perdut molt de poder adquisitiu en les famílies. L’atur s’aferrissa en la joventut. I els dret laborals, els que ens permetien viure dignament amb el nostre treball, amenacen en desaparèixer dissolts en noves lleis dictades pels poderosos. Drets que pereixen ben consolidats com el de l’educació o la sanitat universal, gratuïta i de qualitat perillen.

Les noves generacions que s’incorporen al mercat del treball són les més afectades i són, per tant, les que deuen fer front a estes amenaces. Però són les generacions infantilitzades que no han tingut que lluitar per aconseguir els desitjos. Són les generacions del “que me den...” i del “tinc dret...”. Tan de bo m’equivoque, perquè els drets no es regalen... Els drets es guanyen

Iron Maiden

2 comentaris:

  1. Jo no ho qualificaria de infantililtzada... Hi ha xiquets que es comporten així i ha d'altres que no... Tot depén de l'educació.
    La idea de que tot esforç mereix una recompensa, de vegades es perd, i d'altres és malinterpretada... Molts creuen, per ficar un exemple, que per aprobar el curs, mereixen una moto, un cotxe, etc... Quant obliden que, aprobar el curs, es una obligació per la que no es deu rebre res més que la satisfacció pròpia i la dels teus pares... No se si m'explique...

    ResponElimina
  2. Ja va siguent hora que els joves comencem a despertar i, en lloc de creure que tot cau del cel, lluitem per no perdre tots els drets socials i laborals que tant els va costar guanyar als nostres pares.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.