dijous, 30 de setembre del 2010

Una vaga absurda, però necessària

Ahir va tenir lloc la vuitena vaga general de la nostra història democràtica, i la veritat a resultat  va ser d'allò més estrany. 
Crec que als sindicats els han obligat les circumstàncies. Des que va esclatar la crisi els sindicats han estat callats, gairebé sense criticar al govern, entenent que el govern s'havia trobat una situació econòmica mundial, per la qual poc o res podia fer per resoldre-la.
Però clar, hi ha el problema de l'atur, aquest si és un problema.Lo de l’atur en aquest país és estructural, per no dir antropològic.  
Cada vegada que es produeix una crisi econòmica, les llistes de l'atur comencen a engreixar fins a límits quasi insuportables, o sense el quasi. Això també ho sabien a CCOO i UGT.Si a això li sumem que l'alternativa al govern és el PP de Rajoy, la cosa està clara. El resultat, una vaga amb impacte molt calculat. 
Convençuts de tot això els sindicats van plantejar una vaga general innòcua per al govern, ha canvi aquest els atendria per "reformar les reformes". Els sindicats queden bé, Zapatero queda bé. Aquest pot suavitzar les mesures que tanta impopularitat li han donat, i que no volia adoptar, però que va haver de portar a terme per la pressió d'Europa ... i la Patronal. Mentrestant, el PP assisteix perplex a la jugada, paralitzat per la corrupció interna del seu partit i per una vaga que no ha obtingut els resultats esperats. 
Pel que fa al poble, aquest va sortir al carrer, com sempre amb més raó que ningú, encara que inconscient de que estava sent utilitzat qual conillet d'índies. Amb tot i això, nosaltres, el poble, podem donar-nos per satisfets, ja que la retallada es revisarà, Zapatero surt viu, Rajoy no està més a prop de la Moncloa ... i Camps més a prop de la banqueta d’acusats.

                                                                                                                                                                    Salva Garrido

Canvis en la publicació de comentaris al bloc.

Amb la finalitat d'evitar les continues confusions que estan ocorreguent a l'hora de seguir els comentaris d'alguna entrada. Hem anulat l'opció de comentar de manera anònima.
Per a comentar a partir d'ara cal tindre un compte a gmail, és a dir, a Google.

Obrir un compte a Google és un procés de dos minuts. Al accedir al bloc, l'ordinador vos reconeix i quan feu algun comentari, apareixerà el vostre nom (o el nom que vosaltres heu ficat al crear el vostre compte).

Recordem de nou, que tot aquell que tinga compte a Google (Gmail) i ens ho solicite, podrà crear les seues pròpies entrades al bloc per a parlar o comunicar el que siga, sense la necesitat d'enviar-nos al nostre correu res de res (més llibertat i participació democràtica, IMPOSSIBLE).

No cal dir que, a partir d'ara els comentaris a les entrades, es reduïran dràsticament, per la ja coneguda i reconeguda "POR" de la gent de Vallada a ser descoberts per "nosequí", però bueno, farem com si no ens adonarem... Quin remei al segle XXI!

Per sort, els col·laboradors del nostre bloc: En For Cat, Iron Maiden, Kike, Sento Xufero, Vicent, L'anonim vallaí, Marc, Nosecom, Joan, Valladaviva, Pau, Amicdelsllibres, etc.... No tindran que preocupar-se per estes coses.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Ajudem a Pau


Hola. Estic fent difusió d'aquesta situació. Si no pugueu col·laborar amb un donatiu, doneu-li al menys veu per ahí. Gràcies!
_________________________
Hola, sóc en Pau, tinc tres anys i visc a Les Cabanyes, un poble de l'Alt Penedès (Barcelona).
L'onze d'agost del 2010 em van diagnosticar un càncer (neuroblastoma estadi IV).
El tractament que segueixo a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, inclou: quimioteràpia, autotrasplantament del moll de l’os i immunoteràpia.

La immunoteràpia l'he de fer a l'Hospital Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York i augmenta la probabilitat de curació d'un 30% a un 60%.
Aquesta és la part final del tractament i costa 200.000 €. Fins al maig del 2010 se'n feia càrrec el Servei Català de la Salut però ara ja no és així.
Si us plau, NO DEIXEU QUE EL MEU SOMRIURE S'APAGUI; necessito reunir aquests diners per curar-me.

Si em voleu ajudar, feu un donatiu a algun dels següents comptes:

Caixa Penedès:
CCC: 2081 0000 88 3300130648
IBAN: ES28 2081 0000 8833 0013 0648
BIC: CECAESMM081

La Caixa

CCC: 2100 4742 72 0100286400
IBAN: ES53 2100 4742 7201 0028 6400
BIC: CAIXESBBXXX

  • Ordenant: Noms i cognoms de la persona que fa el donatiu (és a dir, vosaltres)
  • Motiu: Donatiu
  • Beneficiari: Pau Ortega Amat

email: ajudemenpau@gmail.com
telèfon: 656 367 689

dimarts, 28 de setembre del 2010

Nou bloc Valladí de "La Iglesia Nueva Apostólica de Vallada".

La fibra òptica ja aplega fins el Cel...


Podeu consultar aquest bloc, a l'apartat corresponent, en la zona inferior de VALLADA City dedicada a altres blocs valladins.

La Comare Ana Calabuig recibirá el viernes un merecido homenaje con el jardín y la calle que llevaran su nombre en Xàtiva


El próximo viernes 1 de octubre será un día muy especial, ya que tendrá lugar la inauguración oficial del jardín y la calle de la “Comare Ana Calabauig”. El acto estará presidido por el Alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, quien a las 20.00 horas realizara el descubrimiento de la placa conmemorativa en honor a la mujer que ayudo a nacer a muchos ciudadanos de Xàtiva.
 La calle, que se encuentra situada frente al jardín del Beso y cerca de la Fuente de los 25 Caños, ha sido bautizada como de la Comare-Ana Calabuig, en honor a doña Ana Calabuig, y se debe a una petición oficial de Fomento Cultural CR. El acto  protocolario culminará con la actuación de la Nova Big Band de Xàtiva.
 Desde la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Xàtiva se invita a todos los ciudadanos ha participar y asistir a este acto, que sin lugar a dudas será emotivo tanto para los familiares más cercanos de doña Ana Calabuig, como para la gente que llego a conocerla.
 ANITA, LA COMARE:
 La idea la dio un vecino de Xàtiva en honor a doña Ana Calabuig. Nacida en Vallada, conocida como “Anita, la Comare” o, simplemente, “Doña Anita”. Ejerció casi toda la vida su oficio en Xàtiva de comadrona, por lo que prácticamente fue una setabense más. A través de su labor social durante la ejecución de su profesión se convirtió en una mujer muy querida por los pacientes, familiares y ciudadanos en general.
 Antes de vivir en Xàtiva y de iniciar sus estudios, fue trabajadora del mimbre, industria muy vinculada a Vallada. Fue una mujer avanzada a sus tiempos, puesto que fue empresaria y posteriormente se marchó a Valencia para realizar sus estudios superiores. Algo poco habitual y demasiado moderno para los tiempos que corrían. Tras finalizar sus estudios trabajo en el Hospital de Xàtiva y empezó a reconocerse su labor como comadrona en una época donde las condiciones eran precarias, no existía la seguridad social y, por tanto, la sanidad no era accesible para todos los ciudadanos.
 Anita, La Comare, siempre atendió a todas las familias que lo necesitaban, algunas de las cuales no podían pagar sus servicios, cosa que ella nunca reprochó, sino que les ofreció un trato igualitario. Y se volcó con las familias más desfavorecidas, ofreciéndoles ropa, complementos, alimentos, etc.
 Aquellos que disfrutaron de su compañía la describen como una mujer enérgica, emprendedora, de gran personalidad y carácter fuerte y con una conducta próxima y humana respecto a sus semejantes.

La criminalització de la protesta


Ahir, 27 de setembre, van ser detinguts vint-i-cinc persones per estar entre els manifestants de la setmana passada contra la instal•lació del cementiri nuclear (MTC) en Zarra. Se’ls acusa de delictes contra la seguretat del tràfic, desobediència civil i desordre públic. Els van fer fotos i els van prendre les empremtes dactilars, com als delinqüents. 

Malauradament aquesta manera d’actuar dels poders públics per desmobilitzar i callar protestes pacífiques, atemorint i criminalitzant els manifestants, és cada vegada més corrent en la nostra democràcia i recorda els inicis d’aquesta pràctica. La criminalització de l’activisme social consisteix en aplicar el codi penal, amb els delictes i penes, a les diferents manifestacions de l’activisme i la protesta social, amb la finalitat de desorganitzar-la i debilitar-la, sense tindre en compte el dret, consagrat en la Constitució, de la llibertat d’expressió. 

 Aquesta pràctica va començar al segle XIX amb la prohibició dels sindicats i de les vagues. La legislació d’aleshores negava la llibertat d’associació a l’àmbit laboral. Sacco i Vanzetti foren víctimes de l’estratègia de l’Estat que consisteix en assenyalar, fustigar, perseguir, empresonar i, en aquella època, torturar i assassinar, a qui consideraven delinqüents o terroristes per defensar opcions polítiques i socials diferents al modelo liberal. 

La política repressiva és, també, la clau de l’actual Estat neoliberal que es manifesta en la judicialització i criminalització de la protesta, des de la simple pintada en la paret fins al tall pacífic d’una carretera. Els poders de l’Estat, polítics, jutges i policia, persegueixen als activistes socials i obliden el seu deure de defendre les minories sense veu que utilitzen la protesta al carrer com única forma d’expressió front a les qüestions que pretenen corregir. La protesta ciutadana és la manera d’exercir la llibertat d’expressió dels grups que no tenen altra manera de fer-se escoltar. És una forma legítima de viabilitzar les demandes de la societat i per reclamar drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals. 

La protesta social no pot ser un delicte perquè és una manera de reclamar drets. La criminalització de la protesta revela que els activistes fan més que els polítics i que estan més prop dels ciutadans. Les manifestacions i talls de carreteres estan legitimats pels milers de ciutadans que reclamen. I mai es fan sense haver esgotat abans tots els canals per reclamar. Les protestes es deuen, doncs, a la manca de resposta dels poders públics a les demandes socials i han sigut, tradicionalment, un important catalitzador del progrés polític i social.

La forma violenta de protesta deslegitima les bones intencions de l’acció però no així el perjudicis per l’ocupació de carrers o carreteres o la paralització de serveis. Entre aquestos perjudicis i els beneficis legítims que poden obtindre’s hi ha, sens dubte, proporcionalitat. Preocupa, doncs, el recurs a la sanció, per resoldre problemes que no tenen res a veure amb la violació de bens jurídicament protegits, en lloc de recórrer al diàleg constructiu.

Aquesta manera de fer les coses produeix una inflació innecessària del dret penal al convertir en delictes conductes legítimes com són protestar i exercir el dret a la llibertat d’expressió. En una democràcia no és admissible la criminalització de la protesta.

Del dret a la vaga i al treball

No parem de sentir dir als diversos ministres “socialistes”, personatges del PP i demès bestioletes del món de les esferes –com l’amic Díaz Ferran- que, de la mateixa manera que cal garantir el dret a vaga, cal garantir el dret al treball.
Se’n deriven algunes preguntes –retòriques, evidentment!-: a quin dret al treball fan referència, al dret dels més 1.500.000 d’aturats al nostre país i més de 4.000.000 del conjunt de l’Estat? Al dret del 40% dels joves que estan a l’atur? O potser al dret al treball dels que tenen contractes de tres mesos?
Per a ser més precisos, haurien de concretar i parlar del dret de l’empresari a explotar el treballador. I al dret de les ETT a traficar amb els aturats. Sí, això és el que volen: garantir eixe dret al treball, al treball explotat del qual maximitzen beneficis.
Són – si més no volen fer-nos-ho creure- curts de mires quan no entenen que la vaga de demà és precisament pel dret al treball: pel dret a un treball digne, a un salari digne, a una vida digna. Pel dret a no ser màquines que es compren i es venen, que s’usen i es guarden, que s’utilitzen i es tiren.
Senyors, reivindicar el dret al treball just l’únic dia que els i les treballadores acordem parar de treballar té un nom: hipocresia. I deixem de treballar per a mostrar que no són els empresaris els que generen riquesa, sinó que som els i les treballadores els qui movem les màquines, conduïm els transports, venem als comerços, cavem al camp... I deixem de treballar per a mostrar que la força –el poder- de treball és nostra.
Pense, però, que ens cal aprofitar aquesta darrera vena democràtica i socialista que els ha aflorat. Caldria, doncs, que li diguérem que també cal garantir el dret a una vivenda i el dret a la democràcia, és a dir, el dret a decidir el model territorial, les infraestructures, el model productiu, el model social... el dret a decidir sobre tots els mitjans que tenim com a societat –i entre ells, els mitjans de producció-. 

Eixe és el dret a la vida, al treball i a la propietat –de totes i tots- que reclamem, senyors ministres!
En Forcat
28 – IX - 2010

(A)Prenem(-les)!

La Reforma Laboral suposa la implantació total del model neoliberal, és a dir, el model de la PRECARIETAT. Això és: adaptació –a la baixa- dels salaris, mobilitat constant dins i fora de l’empresa –geogràfica i ocupacional- al treball, canvis d’horaris, etc. En definitiva, inseguretat i precarietat laboral, impossibilitat de projectes de vida i d’un desenvolupament humà digne. Tot això per a que ells maximitzen – i s’emborratxen amb- els beneficis.

Sobren motius per a fer vaga i mobilitzar-se. No entraré ara a fons, però com a exemples clars tenim que per a consolidar eixe model neoliberal s’abarateix i es facilita l’acomiadament, s’estenen els contractes d’obra i servei, es generalitzen per als i les joves els contractes de pràctiques i formació –amb un sou mínim de 374€ durant el primer any!-, es generalitzen les ETT –que fan negoci del tràfic de treballadors/es-, es dóna poder als empresaris per a modificar horaris, ocupació, salaris, etc, modificant els acords negociats i intentant abolir el poder col·lectiu dels i les treballadores.

Tothom hi coincideix amb això. Els mitjans de comunicació s’han “encabotat” en afirmar que les mobilitzacions no seran molt importants. No sé si creure-m’ho, al cap i a la fi, me’n refie ben poc d’ells.

Falten, però, alternatives. La única Reforma Laboral que caldria plantejar seria aquella que situés els drets –democràtics- de la classe treballadora per sobre dels privilegis –dictatorials- de la minoria; la única reforma que ens cal és aquella que pose l’economia al servei de les classes treballadores. Quin sentit té que augmenten el beneficis si això es fa a costa nostra? Per a què volem una economia que augmente la riquesa si aquest això es fa a costa d’augmentar l’explotació i la precarietat de la humanitat, i esgotant el planeta?

Tot açò ho explique per a presentar-vos –si és que encara no el coneixeu- un documental. Argentina, durant el 2001, es va vore immersa en una important crisi econòmica. La classe mitja, la més pròspera de tota Amèrica Llatina, es va despertar en un Buenos Aires fantasmagòric, amb fàbriques abandonades i un atur desorbitat – us sona?-. En eixe context de crisi global, apareix una iniciativa: la recuperació de fàbriques per part dels treballadors.

El documental del qual us parle – “La Presa”- narra eixe procés de recuperació de fàbriques. Són els treballadors els qui materialitzen la iniciativa –ni el govern ni els grans patrons- per a fer front a la fuga de capitals i la deslocalització d’empreses, fenòmens que no ens queden gaire lluny...

Temps de crisi: temps d’imaginació, creativitat i transformacions...perquè al cap i a la fi, tot està en canvi, en moviment permanent.

Enllaç de La Presa:

http://www.veoh.com/browse/videos/category/entertainment/watch/v7012281ZD9jyGCb

En Forcat

27 – IX - 2010

dilluns, 27 de setembre del 2010

RODA LA MOLA: Un documental sobre l'escola en valencià.

“Roda la mola,

Peret se’n va a escola.

Roda el molí,

Peret ja està ací!”

 

Cançó popular valenciana

 



Com una mola que gira poc a poc però sense descans, molta gent treballa al País Valencià per construir una escola valenciana i de qualitat. I és que aprendre en valencià no és simplement anar a l’escola. Després de més de vint-i-cinc anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’escolarització en la llengua pròpia del país representa només el vint-i-cinc per cent del total. Cada dia més mares i pares volen escolaritzar als seus fills en valencià, però l’oferta de places no està a l’alçada de la demanda. Un fet que mostra la falta de normalització del valencià a l’escola, i a la societat valenciana.
Des de l’escola ha sorgit un moviment cívic característic. Cada any milers de persones ixen al carrer durant les Trobades d’Escoles en Valencià per reivindicar el dret a tindre una educació en valencià i de qualitat. Cada any les diferents Escoles d’Estiu valencianes treballen per una renovació pedagògica. Cada setmana xicotets grups de mestres treballen fora d’hores a les aules per compartir experiències i formació. Després de tants anys i tantes traves, mestres i pares continuen lluitant per la normalització del valencià a l’escola i per prestigiar-lo al carrer.
L’escola en valencià va començar sent una lluita, i hui en dia encara ho és.
Roda la mola vol mostrar aquest món d’il·lusió i lluita que envolta l’escola en valencià de la mà d’aquelles persones que el fan possible.

"L'ordre caníbal del món"


Hola;
M'agradaria compartir amb vosaltres aquest article del què podem extraure conclusions dolentes però certeres. L'he tret del diari "20 minutos".
____________________________

Haber nacido en Suiza –un país cuya "única materia prima es el dinero de los demás"– y una larga relación con la ONU no implica directamente la defensa del capitalismo financiero que esos dos datos harían sospechar. Ziegler es un anciano antiprototípico capaz de articular un libro sobre esta premisa: "Pocas veces los occidentales han dado tales muestras de ceguera, indiferencia y cinismo como ahora. Su ignorancia de las realidades es impresionante. Y así es como se alimenta el odio".

Es una acusación bastante dura, ¿no le parece?
Vivimos en un orden caníbal del mundo: cada cinco segundos muere un niño de menos de 6 años; 37.000 personas fallecen de hambre cada día y más de mil millones (casi una sexta parte de la humanidad) sufre malnutrición permanente. Y mientras tanto, las 500 mayores multinacionales controlaron el año pasado el 53% del PIB mundial. Esta oligarquía del capital financiero organizado tiene un poder como jamás lo tuvo un papa, un rey o un emperador. Creo que la ceguera y la arrogancia de los occidentales es total.

La pasada semana hubo una reunión de la ONU, que es su casa, para tratar el asunto.
Sí. Y [el secretario general] Ban Ki Moon dijo que el hambre podría ser erradicada con 40.000 millones de dólares. Es una locura, porque el problema no es que haya poco dinero para los subsidios de cooperación (aunque siempre se puede hacer más), son las estructuras del orden criminal del mundo las que fabrican cada día la masacre cotidiana del hambre. La solución no es dar más, sino robar menos.
¿Cuáles son esas «estructuras del orden criminal»?

Las exportaciones a precios bajos destruye la agricultura africana
Este orden se basa en tres pilares. El primero es el dumping [exportar productos a un precio más bajo que en el propio país] agrícola: la UE exporta productos agrícolas a África a precios muy bajos, lo que destruye la agricultura africana. El segundo son los agrocarburantes: se queman millones de toneladas de trigo y maíz para proteger el planeta, para reducir las emisiones;es una razón comprensible, pero quemar alimentos en un planeta donde cada cinco segundos un niño muere de hambre es un crimen contra la humanidad...

¿Y el tercer pilar?
Es la especulación bursátil de los grandes hedge funds sobre el arroz, el trigo, el maíz, etcétera. La especulación sobre los alimentos de base. Después de la crisis financiera de 2008, los grandes hedge funds migraron desde los mercados financieros a los mercados de materias primas. Se dedicaron, legalmente, a especular e hicieron explotar los precios de los alimentos básicos.

La UE es responsable de algunas de estas políticas...
La hipocresía de los comisarios, inclusive españoles, es impresionante. Porque cuando los refugiados del hambre intentan venir a Canarias o a Lampedusa son rechazados por métodos militares.

Pero, ¿no existe un problema de sobrepoblación?
260 millones de personas  fueron pasan hambre a causa de la especulación
La FAO, que cada año da en su informe anual unas cifras respetadas por todos, dice que la agricultura actual podría alimentar a 12.000 millones de personas. Es, prácticamente, el doble de la humanidad. Y el Banco Mundial dice que al menos 260 millones de personas más fueron empujadas en 2009 al abismo del hambre por causa de la especulación.

¿Y la culpa de todo ello es de Occidente?
Occidente es ciego, arrogante, no comprende la memoria herida de la esclavitud, de las masacres coloniales;no entiende que hoy en día todo eso se transforme en conciencia política, en reivindicación de perdón y de reparación.

Pero hablar de odio en el título es bastante agresivo.
Ésta es la 14.ª edición del libro en el extranjero y funciona muy bien
Este libro es un libro de esperanza. Ésta es la 14.ª edición en el extranjero y funciona muy bien. Siempre los editores dicen que el título no es muy bueno, porque la palabra odio impresiona mucho. Pero hay dos tipos de odio: el patológico, que es el del terrorismo, el de Al-Qaeda, que no tiene justificación y tiene que ser combatido con todas las medidas democráticas; pero existe otro: el odio razonado, que es el que se ve en Bolivia, en Caracas, en otras partes. Es la transformación, postergada, de esa memoria herida de la esclavitud en una fuerza política. En Bolivia, por primera vez en el subcontinente, es un campesino, un cocalero, un aymara –no un intelectual de izquierdas– quien gobierna.

¿Cómo se produce esta transformación?
Estos países están viviendo un renacer identitario y la fuerza política y social generada es capaz de hacer frente a las multinacionales (con las expropiaciones del petróleo, el gas, las minas...).

¿Y cuál es el papel de Europa?
Las multinacionales son el poder principal en España, Francia y en todas partes. Los Estados de Europa son verdaderas democracias, donde los derechos humanos son respetados. Pero, fuera de Europa practican el fascismo externo, la ley de las multinacionales, que maximizan los beneficios con la explotación máxima de los recursos ajenos. Pero aquí, en el cerebro del monstruo, el pueblo existe con todos sus derechos: una sociedad civil con conciencia puede forzar la prohibición de quemar alimentos para fabricar biocarburantes, puede reformar la Bolsa, prohibir la especulación con materias primas...

¿Y el de la ONU?
El libro se publica con la esperanza de quebrar el orden caníbal del mundo
Naciones Unidas ha terminado. En su momento fue muy importante, pero ya no funciona. Los países del Sur quieren relaciones internacionales, organismos, de justicia e igualdad, que no existen. Si es posible construir un frente de solidaridad planetaria entre la nueva sociedad civil aquí y los nuevos movimientos del Sur, se podría quebrar el orden caníbal del mundo. El libro se publica con esta esperanza.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Deu raons per a recolzar la Vaga General


Per al pròxim dimecres 29 de setembre la Confederació Europea de Sindicats ha fet una crida a la mobilització en tots els països de la Unió Europea. Tots els sindicats de classe de l’Estat espanyol han convocat, per tal motiu, una Vaga General per a eixe dia. Els motius són ben sabuts per tots: l’intent de fer pagar als treballadors i classes populars les destrosses de la crisi, que ha provocat la política econòmica liberal, mitjançant la reducció de salaris, la reforma laboral que deixa de genolls als treballadors front l’empresari, la minva de l’estat de benestar i l’anunciada reforma de les pensions.

Sempre que es convoca una vaga tots els treballadors tenim que optar per sumar-se o no a la convocatòria i per a fer-ho necessitem arguments i raons. He trobat aquestes “deu raons per a recolzar la Vaga General”, en una web amiga, que crec que són interessants.

1.La vaga és un dret dels treballadors i treballadores i el seu exercici ha sigut sempre molt eficaç.

2.Els treballadors, i no sols els banquers i les patronals, tenen dret també a pressionar per a defendre els seus interessos.

3.Cal dir "ja prou" a la continuada pèrdua de drets laborals i socials per no arribar a una situació insostenible.

4.És immoral i totalment rebutjable que una crisi que han provocat els bancs, les grans fortunes i els especuladors es finance ara amb retalls de drets laborals, de pensions, de gasto social i inclús abaixant els imposts que paguen els més rics, renunciant a la més mínima justícia fiscal, sense donar-li prioritat a la lluita contra el frau i amb la vergonya que suposa que els banquers i les grans fortunes espanyoles pràcticament no paguen imposts.

5.Els governs europeus, inclòs l’espanyol que va presidir la Unió Europea durant un semestre, s’han deixat véncer per la pressió dels bancs i la patronal i no han sigut capaços de fer res per a evitar les causes que van donar lloc a la crisi financera.

6.S’està dient a la gent que es prenen mesures que són per a resoldre la crisi quan en realitat no tenen res a veure amb això sinó que agreujaran les seues conseqüències.

7.No és veritat que per a crear més ocupació i evitar el treball temporal tan abusiu de la nostra economia siga necessari reduir, com es fa amb la reforma laboral aprovada, els drets dels treballadors.

8.Tampoc és veritat que per a fer front ara al deute i a la situació econòmica creada per la crisi financera siguen necessàries polítiques d’austeritat, sinó tot al contrari.

9.Cal recolzar aquesta vaga perquè la convoquen els sindicats i perquè recolzar als sindicats ara, just quan la dreta, la patronal i els poders financers volen aprofitar l’ocasió per a llevar-se’ls del mig, és més necessari que mai.

10.Les mesures que està prenent el govern, i les que prendran en els pròxims mesos no sols amenacen a l’economia sinó també als drets socials i personals i a la democràcia.

Font: http://escriurepernocallarres.blogspot.com/
Extracte de l’article de Juan Torres “Hay razones para apoyar la huelga general”

Del mateix autor podeu veure “La utilidad de la huelga general”

Podeu veure també l’article de Vicenç Navarro: “Los sindicatos europeos y españoles tienen razón”

divendres, 24 de setembre del 2010

COMPARTIM MÚSICA!



Hola Companys de Valladacity!

M'he fixat que en alguna de les entrades que heu anat pujant al bloc heu tractat el tema de la música. Jo mateix em considere un aficionat d'aquesta i procure gaudir-la en tots els aspectes, des de interpretar-la a escoltar-la en qualsevol format o en directe. És per això que per a tota la gent que estiga interesada, li recomane que visite la pàgina web COMPARTIM.CAT . Realment és, al meu entendre, un recurs molt útil per a tota la gent que li agrada gaudir de la música i en especial la música en la nostra llengua. Els administradors posen al nostre abast gran quantitat de música en descàrrega directa i la pàgina es actualitzada amb certa freqüència amb música de gaire bé tots els gustos. A més, ens conviden a participar de la pàgina.

Sobre Compartim.cat, diuen els administradors: 

Compartim.cat és una web d'enllaços a pàgines que contenen discos en descàrrega directa (Megaupload, Mediefire, Rapidshare...). Nosaltres agafem l'enllaç, el maquetem amb la portada del disc i la seva tracklist, i el posem a disposició de tots i totes per descarregar-lo sense limitacions econòmiques.

La web és de tots, i cal que tots hi col·laborem per mantenir-la tal i com està ara, cal repenjar discos i penjar-ne de nous, i aquesta és una feina no només de l'administrador sinó de tots els qui la visiteu.

Col·laboreu! No costa res, envieu els vostres enllaços a compartim.cat@gmail.com.

Així doncs, només em resta esperar que la gaudiu tant com jo i si conegueu res per l'estil que ho feu saber a la gent del bloc.

Recordeu COMPARTIM!

Atentament, Marc Mollà Peris

dijous, 23 de setembre del 2010

CAPICUA



La tardor s’associa a decrepitud, és l’antesala del fi, de l’hivern on tot mor i es silencia. És tot el contrari de la primavera on tot renaix i es prepara per viure la plenitud de l’estiu. No obstant això tardor i primavera, que pareixen punts oposats, tenen molt en comú. Mireu el vídeo i veureu com és així.

Ja està ací la tardor

Aquest temps, cada vegada més boig, ens du de polleguera.

Pluges torrencials, granissol, vent... i de sobte, una solana "què pa què!"

Diuen que demà entrem en la tardor ("otoñ" com diria algun sabut...).

El nostre bloc canvia l'estètica i deixa el verd de l'estiu enrere per submergir-se en tota una paleta de grocs, taronges i vermells, que ens recorden que ha arribat l'època de l'any per a la tranquilitat, la calma, i els preparatius front a un hivern incert.

Una forta abraçada als quasi 200 lectors què diàriament ens prenen el café del matí amb nosaltres.
Moltes gràcies per estar ahí, encara que siga amb la vostra presència.

dimecres, 22 de setembre del 2010

CONCURS DE PINTURA RÀPIDA: MEMORIAL JOSE LUÍS PERIS. Vallada, Diumenge 3 d'octubre.

Hola a tots;
Com que veig que l'Ajuntament "encara" no vos ha enviat la informació sobre el concurs de pintura ràpida d'aquest any, vos l'envie jo.

Aprofite per felicitar a l'Ajuntament o a qui haja tingut la idea de canviar-li el nom al concurs en memòria de Jose Luís Peris.
Ha sigut un gran detall per la seua part.

Ahí va (feu click en la imatge per a veure amb més detall les bases):


dimarts, 21 de setembre del 2010

Manifestació contra la ubicació de l’ATC en Zarra



Si ja tenim la bomba potencial de la Central Nuclear de Cofrens a tan sols 49 km. en línia recta, ara tenim l’amenaça de tindre l’ATC (Almacén Temporal Centralizado), és a dir, 13 hectàrees d’edificis amb 7.000 tones de residus radioactius a, tan sols, 38 km de Vallada. El municipi de Zarra, prop de Cofrens, té la màxima puntuació tècnica malgrat l’elevat risc sísmic de la zona.

L’alcalde de Zarra, que va ser expulsat del PSPV per presumpta corrupció, va sol•licitar l’emplaçament de l’ATC al seu poble adduint que el cementiri nuclear “dará vida” a la comarca. I la feblesa política de l’actual Govern Valencià, embolicat fins a les celles per l’assumpte Gürtel, pot permetre que a 38 km d’ací tinguem el fem radioactiu de tota Espanya i pot ser de part d’Europa.

Seguir llegint >>>

21 setembre DIA MUNDIAL DE L’ALZHEIMER



La malaltia d’Alzheimer és actualment el tipus més comú de demència en tot el món i representa un elevat percentatge, entre el 60 i el 80% dels casos. El seu nom prové d’Aloís Alzheimer, un neuròleg alemany que en 1907 va descriure els símptomes que presentava una dona de 48 anys com a greus problemes de memòria així com les característiques neuropatològiques de la malaltia d’Alzheimer.


 La malaltia d’Alzheimer és un desordre progressiu, degeneratiu i irreversible del cervell, l’origen del qual no es coneix, que causa la debilitació, la desorientació i una eventual  mort intel·lectual amb deteriorament de les funcions cognitiva, de conducta i funcional que fa dependent a qui la pateix.

La necessitat d’un cuidador les 24 hores del dia converteix aquesta malaltia en un verdader problema familiar i social. L’atenció contínua i prolongada en el temps és una sobrecàrrega per als familiars cuidadors que veuen com s’interromp el seu projecte de vida, es restringeix el seu temps i es limiten els seus àrees de relació vital.

Les persones que estimen el malalt i el cuiden han d’intentar comprendre els moments de desconcert i por que pateix en percebre que alguna cosa terrible està passant al seu cervell. Alguna cosa que anirà sempre a pitjor i que no té cura. Açò és imprescindible per a superar els baixons anímics dels cuidadors produïts pel cansament, les respostes desconcertants del malalt i la seua pèrdua de memòria que acaba per fer desconeguts a tots, inclús als familiars més íntims.

Per a donar resposta a aquests problemes han sorgit nombroses associacions privades dirigides a la millora de la qualitat de vida del malalt, del cuidador i de la seua família. Desgraciadament la resposta de l’administració és dèbil. Només la recent Llei de Dependència, boicotejada per l’administració de la Comunitat Valenciana des de la seua implantació, assigna alguns recursos per pal·liar la problemàtica.

http://www.imsersomayores.csic.es/documentacion/especiales/alzheimer/index.html
http://www.ceafa.es/2010

diumenge, 19 de setembre del 2010

Megalomania


Definició:
És un estat psicopatològic caracteritzat pels deliris de grandesa, poder, riquesa o omnipotència. Sovint el terme s’associa a una obsessió compulsiva per tindre el control. És un mal estudiat pels especialistes des de temps molt remots. Els exemples més comuns són d’emperadors, monarques i dictadors. En la seua obra La interpretació dels somnis, Sigmund Freud analitza aquesta conducta i, entre altres causes, la descriu com un mecanisme de defensa en persones que van patir, en importants etapes de la seua vida, complexos d’inferioritat, tot l'oposat al trastorn megalòman.

Característiques simptomàtiques:
El megalòman mai va sol, no obstant això no té amics, només aduladors. Es rodeja d’afalagadors que exalcen la seua figura, homes incultes, inadequats per a qualsevol càrrec, l’única habilitat dels quals és comprar consciències, que són elevats a llocs distingits sense que se sàpiga quin ha sigut el seu mèrit i s’enriqueixen amb rapidesa, mentre fan gala de la insolència de l'ignorant.

La malaltia fa al megalòman promoure actes d’exaltació a la seua persona on es fa aplaudir per tots aquells que gaudeixen de les seues prebendes. Emprén grans empreses, sobredimensionades i de dubtosa efectivitat per als fins declarats oficialment, amb la intenció real de perpetuar la seua memòria. No importa el cost perquè solen ser finançades amb diners públics.

Des de la seua posició de poder, aplica la llei segons la seua conveniència i la conculca quan li interessa. L’única cosa important és que es complisca la seua voluntat. La seua malaltia no permet frustracions i el seu mandat es converteix en llei.

El megalòman no és només el que vol dominar el món. Només necessita un lloc propi on exercir plenament el seu poder. Pot donar-se al si de la família però on més es detecta és en els llocs de poder públic: ajuntaments, diputacions, autonomies i direccions d’Estat. Als espais propis, el megalòman els dota de la parafernàlia que infon el poder: himne, ensenya i inclús es donen casos d’ajuntaments xicotets que han utilitzat macer amb dalmàtica i gorra de vellut, amb ploma inclosa, en les comitives municipals.

A la seua addicció a l’escenificació espectacular, el megalòman de poder, infon i anima al culte a la personalitat, a la seua clar, i s’acompanya d’altres formes de conducta que també solen ser patològiques, com el narcisisme, l’egocentrisme, el messianisme, la paranoia o la mitomania. Naturalment hi ha graus, segons el nivell de poder que hagen aconseguit, però un símptoma definitori és que necessiten perpetuar el seu nom. Per això és corrent que amb motiu de qualsevol insignificança figure el nom del megalòman gravat en pedra. Us sona?

Iron Maiden

divendres, 17 de setembre del 2010

Himne alternatiu del Poble de Vallada

Una persona anònima ens ha enviat el següent:

Com que veig que a molts de vosaltres, no vos ha agradat allò de l'himne del poble. He pensat de fer un nou himne, diguem-ne més...  "actual", remasteritzat o modern; amb el que la gent, o al menys, aquells als qui jo conec (gent "d'apeu", sense grans pretenssions que no siguen les de viure en pau i dignitat), es senta més identificada.
A més, jo soc dels què pensa que un himne, deu de ser una cosa que al sentir-la un, a més de sentir-se orgullós d'allò què parla, deu d'afavorir el progrés, la millora col·lectiva... en definitiva, buscar la felicitat, d'aquell què el canta... i no fer-lo creure que viu en un món meravellós... quan no és cert.
I què voleu que vos diga? Parlar de "Cristos", Esglésies, Campanes, Cistelles i situacions que no he vixcut, no em diu res de res...

Així doncs, vos presente l'HAPV (Himne Alternatiu del Poble de Vallada) i també un fons d'escriptori amb els dos himnes per a què el poseu al vostre ordinador ---------- ELIMINAT PELS ADMINISTRADORS DEL BLOC-----------

(Vinga, un poc d'humor a l'assumpte, redeu!)


Contemplant el poble de Vallada
des de l'escultura del Bayarri, fins a les casetes de l'Ermita
Vallada està morint-se, gent dormida, poregosa i passiva.

Les dones valladines, amb la mirada ressignada i perduda,
pinten els carrers i arreglen els jardins municipals.

Els homes, han deixat de ser tan homes per l'impotència i l'atur,
viuen lamentant-se en silenci i intentant salvar-se el cul.

El Crist més que oberts, el què té són els braços ben clavats,
però si puguera, vos faria un tall de mànega i vos diria:
"Què vos passa, antic poble de Vallada?"

I al cor, però més que al cor, al vell record que s'oblida,
recordem la rica terra valenciana,
de cultura arrelada i llengua defenuda i viva.

Valladins!

El Penyó què ens mira, sap que estem fent-ho molt mal!

Més que campanes d'alegria, semblen sentir-se campanes de dol!

Força i ànims al poble de Vallada!

Que arriben on tinguen que arribar els crits
i desperten allò que permaneix tancat a la "casa de la por"!

Vixca Vallada, moderna, unida i combativa!

Vixca!

dijous, 16 de setembre del 2010

POR QUÉ IRÉ A LA HUELGA GENERAL Por Ignacio Escolar

Han pasado sólo dos años, qué deprisa se olvida. Tal día como ayer, 15 de septiembre de 2008, la mayor bancarrota que vieron los tiempos dio la señal de salida a la peor recesión en décadas. Todo en esta historia es así, titánico, y aquel gigante naufragado se llamaba Lehman Brothers. Conviene recordar su nombre y la fecha que marcará pasa siempre nuestras vidas: 15-S. Aunque no lo parezca, no fue culpa ni de los liberados sindicales ni de los gitanos ni tampoco del precio del despido libre. Es la parte más obscena de la crisis: la desconexión entre sus causas y sus consecuencias.

Yo ya me he decidido. El 29 de septiembre iré a la huelga general por el 15-S y cuatro motivos más. El primero, por la reforma laboral; porque no creo en las recetas de esos economistas pirómanos que proponen apagar incendios con gasolina o combatir el paro abaratando el despido. El segundo, porque tengo un hijo de un año y, aunque sólo sea por él, me niego a rendirme ante la mayor estafa de la historia: que el fracaso estrepitoso de la ideología neoliberal se solucione con otras dos tazas de la misma sopa. El tercero, porque yo también conozco a sindicalistas egoístas y liberados perezosos, y creo que los sindicatos tienen mucho que mejorar. Pero me preocupa aún más que su derrota deje desarbolada la principal defensa de los trabajadores ante esos empresarios sin escrúpulos, que tampoco son todos como la caricatura de su representante, Díaz Ferrán, pero que también existen. El cuarto, porque me temo que la huelga no va a funcionar, y tengo debilidad por las causas perdidas.

Pase lo que pase, el 29 de septiembre la derecha podrá celebrar un éxito. Si la huelga triunfa, será una derrota del Gobierno. Si la huelga fracasa, será una derrota aún peor, la del sindicalismo. 

No será con mi ayuda

____________________________

Enviat per un anònim

¡Valencia, levántate y anda!

Si Cristo apareciera en la Comunidad Valenciana y viera a los que, igual presiden procesiones, que encabezan los Te Deum, se calzan tejas con ricas mantillas, que justifican la desaparición del dinero de todos los valencianos, encubren la corrupción, ocultan las cuentas al Parlamento, no pagan sus deudas y carecen de misericordia con los impedidos y los dependientes, se dirigiría a toda la multitud que habita esta Comunidad y diría: "Valencia, levántate y anda". O ¡Valencians en peu alceu-se!, si fuera valenciano. Es eso lo que necesita la Comunidad, despertarse y andar de nuevo para salir del colapso. No es ya lo despilfarrado, lo sustraído o el deterioro de los servicios públicos, es el mal ejemplo, la perversa pedagogía/ideología de socialización de la corrupción a la que nos ha llevado el PP de Camps.

Seguir llegint >>

Article d’ANDRÉS PERELLÓ, El Pais, 16/09/2010

dimarts, 14 de setembre del 2010

El video del què tots parlen...

A petició de valladins i valladines. Ahí va:
(Per cortesia de Isidoro)



Modifiquem l'entrada incluïnt l'himne del poble:

Contemplant la Serra Grossa des de l’Ermita al Castell
Vallà naixqué com la rosa entre el carbó i el cistell.

Les dones vallaines, assussenes de nostres íntims jardins.
els hòmens, adobats per les faenes, traçant els futurs camins.

El Cristo obrint els braços en pau i germanor
per a estretar els llaços d’un poble ric d’amor

I al cor, la viva terra valenciana forjant l’etern valor
que nos demana son geni creador...

¡Vallains!

¡El penyó que nos mira sap que som des de sempre artesans!

¡I entre crits de campanes respira tot l’orgull que portem en les mans!

¡Honor i glòria al poble de Vallà! ¡Que arribe al cel la crida en valencià!

¡¡Vixca Vallà!!

dilluns, 13 de setembre del 2010

Felicitació a les comparses

Hola a tots i a totes;
M'agradaria felicitar a la comitiva de festes de moros i cristians per tindre l'original idea de la nit del playback.
Vaig disfrutar moltíssim vegent les coreografies que moltes comparses varen preparar... moltíssim, sobre tot amb la comparsa de Ricardo Terol (el Crist crucifixat) i al Lladosa cantant al ritme de la guitarra...
Heu demostrat que les festes poden reinventar-se, i que la imaginació i originalitat, no està renyida amb la tradicionalitat.
Crec que no cal dir-ho, perquè de segur que a l'any que ve es tornarà a fer (i millor!), però anime a tots els moros i cristians a seguir amb aquesta nova iniciativa.

Això sí, amb un escenari més gran i una millor il·luminació!

Un cosa més... diuen que hi han videos al youtube sobre aquest playback. Jo no els he trobat. Si algú pot ficar l'enllaç, li estaria molt agraït.

Gràcies!

diumenge, 12 de setembre del 2010

Els homes temen la dona sense por

Em crida l’atenció el títol d’un article del diari “Público” en el qual Eduardo Galeano senyala, en una conferencia, els set pecats capitals de les societats occidentals. El títol diu “Los hombres temen a la mujer sin miedo”. Fa referència a la creació d’enemics en la nostra societat però és una bona frase per a meditar sobre l’assumpte perquè crec que és veritat i perquè és una por tan interioritzada que fa que l’home no siga conscient d’ella.


Tant el pensament clàssic com el judeocristià, les corrents bàsiques del pensament occidental, presenten la dona com l’origen dels mals dels homes. Zeus fa a la dona com un càstig per als homes. Crea a Pandora que, amb la seua curiositat, obri la caixa que portarà dolors i plaers, per igual, als homes. Per als cristians és la desobediència d’Eva el que va portar sofriment i treballs als homes.

Tant Pandora, en obrir la caixa, com Eva, al menjar la poma, actuen per conèixer allò que estava prohibit. Eixe coneixement és el que posseeixen les bruixes i les fetilleres, un coneixement ocult i, de vegades, malèfic. A més, fetilleres, bruixes i vampiresses es caracteritzen per tindre una sexualitat pròpia, per reconèixer els seus desitjos sexuals deslligats de la maternitat. La sola idea de que les dones siguen lliures i puguen controlar la sexualitat masculina espanta l’home. És una por que arrela en qualsevol cultura, edat i religió, en grups de baixos ingressos i en grups d’alts ingressos.

Per això l’home necessita tindre el control. La virginitat i la castedat són símbols de submissió al baró. Primer a l’autoritat del pare i després a la del marit. La iniciativa sexual femenina, salvatge i gojosa, fa témer al home perquè no poden dominar-la. La història, l’art i la literatura s’han encarregat de mostrar aquesta por atàvica inventant bruixes i vampiresses, associant allò femení amb lo perillós, incomprensible i irracional.

La por del home a la dona lliure la fa portadora de màgia, de poder de seducció, de maleficis de fetillera, de bruixa, de pitonissa, de sabia o de fada. Al mateix temps el fa estremir-se de luxúria i desitjar que els cants hipnòtics de les sirenes l’envolten. Tot aquest imaginari va ser creat per l’home per defensar-se del misteri que encarnen les dones que seran sempre incertes, amades, desitjades, temudes i odiades.

La dona recorda constantment a l’home que la naturalesa, la vida i el mon no estan baix el seu control. Sempre hi ha en la dona alguna cosa que l’home no pot preveure ni desxifrar i això li dona por. Pot ser el poder germinador de la dona el que li dóna un control que està fora de l’abast del control de l’home.

Encara que no les cremen a la foguera la idea de la dona com perillosa, incomprensible i fora de tota racionalitat es manté. La dona continua sent allò que l’home no pot controlar ni comprendre per complet. El comportament, l’actitud i els sentiments de les dones segueixen fora de l’estructura racional que l’home ha creat per a entendre el mon. L’home es l’amo de la seua raó però no entén allò màgic que personifica la dona.

Avui la por de l’home és ser engolit, no sols en lo sexual, sinó en lo econòmic i lo professional per la creixent independència de la dona que és ja la que proveeix, en molts casos, emocionalment i materialment als fills, tasca sobre la qual l’home ha basat la seua identitat i seguretat. És cert, com diu Galeano, que els homes temen la dona sense por però per superar un problema primer s’ha de ser conscient de que hi ha un problema. Ja ho sabem, ara cal fer-li front.

Iron Maiden

divendres, 10 de setembre del 2010

Comparsa els templaris; deu anys formant part de la festa.

     
      
Enguany pareix ser que per un errada d'imprenta el text que feia menció als deu anys de la comparsa Els Templaris s'ha traspaperat per la impremta. Així que almenys perquè el pugueu llegir el pengem a Valladacity:


"La nit posava punt i final a les festes de moros i cristians. Una colla de xics i xiques protegits per la immunitat d’una barrera que tallava el carrer remataven les provisions que havien comprat per a les festes de l’any 2000.                                                      
-Podíem fer una comparsa per a l’any que ve! -Comentà una de les amigues.
-Això diguem tots els anys i no ho fem mai!-contestà un xicon amb to un poc molest.
-No és fa perquè no voleu! A vore,quans dels que estem ací eixirieu el proper any a desfilar si férem una comparsa.


Un nombrós nombre de xics i xiques alçaren el braç.


-Ja està! Ara sols hi ha que anar a donar compte a la Coordinadora i dir que hem fet una comparsa nova. Serem cristians perquè mores ja n’hi ha massa.
-En  som pocs. Així no anirem  a cap lloc! Les despeses se’ns menjaran. -Digué una veu de xic.
-Ja voreu com a poc a poc sens afig gent i fem una comparsa nombrosa. Buscarem un local per reunir-nos i a poc a poc anirem creixent Quin nom ens posem?
-Poseu-vos Els Templaris. –Digué un xic que no pensava formar part de la comparsa.
-Sí, Els Templaris!!


Tot i que Dan Brown encara no havia posat de moda el nom dels templaris en la seua novel·la El codi Davinci, el nom agradà a tothom. Acabava de nàixer una nova comparsa cristiana a la vila de Vallada, l’estàtua del Pare Presentat feia de testimoni mut.

Han passat deu anys des d’eixe moment entranyable, coronat per l’alegria i l’amistat. Així com la vida canvia, la comparsa no ha permanescut impassible al pas del temps; ha canviat de local varies vegades, algunes de les primeres fundadores encara permaneixen altres han anat entrant i eixint. En l’actualitat la comparsa pràcticament està composada per dones, llevat de dos excepcions masculines. També han anat afegint-se els fills i nebots de les components; noves generacions que aniran prenent el relleu amb el pas dels anys i donaran continuïtat a la festa.


Però com en altres comparses, hi ha dos coses que no canvien: una les xicotetes diferències que hi ha a l’hora de prendre decisions i l’altra la fraternitat i les ganes de festa que fan que es superen eixos avatars i tot continue cap avant.

Per molts anys esperem continuar formant part d’esta festa que unix cultura i tradició. Els nostres cors units en un  únic batec clamen:


Llarga vida a les festes de Moros i Cristians!! 

Llarga vida a la comparsa Els Templaris!!


Una xicoteta confusió.

       Com ja vos vaig comentar a alguns de vosaltres tenia pendent escriure un relat curtet referent a la quantitat de píndoles que es prenen els nostres majors. 
     Una xicoteta confusió pot donar peu a una història un tant divertida. 

Per llegir-la feu clic ací.
         
      Feliç lectura.

dijous, 9 de setembre del 2010

Programació de Moros i Cristians 2010


Aquesta és la programació, que un any més, NO ens han enviat al bloc i hem tingut que buscar pel nostre compte.
Un any més, gràcies.
_____________________________________________________

PROGRAMACIÓ D´ACTES MOROS I CRISTIANS´10 VALLADA

Dijous, dia 9
19´30 h Arreplegà de Capitania i demés comparses.
20´45 h Pregó del Capità, en Francisco Miralles Gras, al balcó de l´Ajuntament.
21 h Cercavila pels carrers de la población (recorregut habitual).
22 h Sopar de germanor a la Plaça Major.
24 h Gran actuació a càrrec dels millors artistas de cada comparsa, a l´escenari principal de la Plaça Major.
02 h Concert a la Plaça Major a càrrec del grup: Arcade.

Divendres, dia 10
07 h Diana amb tabalet i dolçaina (recorregut habitual).
12 h Arreplegà de comparses.
12´30 h Ambaixada a la Plaça Major.
Entrega del premi al cartell anunciador de les festes.
(Premi patrocinat per Francisco Colomer Carinyo).
13´30 h Xaranga per les comparses del bàndol moro.
24 h Desfilada dels Alardos (des del Carboner fins la Plaça Major)
01´30 h Nit de festa a la Plaça Major a càrrec de l´Orquestra JAM.

Dissabte, dia 11
07 h Diana florejada a càrrec de la Unió Musical Valladina (recorregut habitual).
12 h Arreplegà de comparses.
12´30 h Ambaixada a la Plaça Major.
13´30 h Xaranga per les comparses del bàndol cristià.
19 h Baixada de bandes de música (des de la Plaça Major fins el Carboner).
20 h ENTRADA DE MOROS I CRISTIANS (des del Carboner fins la Plaça Major).
00´30 h Nit de festa a la Plaça Major a càrrec de l´orquestra MADRE SELVA.

Diumenge, dia 12. Dia dels Xiquets
12 h Jocs per als més menuts a la Plaça Major.
20 h Entradeta de xiquets seguida de carrosses (des del Carboner fins la Plaça Major).
20´45 h Traspàs de banderes al balcó de l´Ajuntament.
21 h Castell de focs d´artifici.
Donant per acabades les festes de Moros I Cristians de l´any 2010.

Vallada 5 - Alberic 0

Últim partit de lliga a casa, on el Vallada C.F. es va imposar amb un 5-0