La dimensió lingüística del control social

Diu Tony Judt, en “Algo va mal”, que “no pensarem d’altra forma si no parlem d’altra forma”.  Aquesta frase tan simple està carregada de raó. El llenguatge, i el significat de cada paraula, és una de les maneres de control social més antigues i més exitoses. En la nostra societat actual hi ha mitjans molt més poderosos que mai, en tota la història de la humanitat, per a dir-nos què hem de pensar i com hem de fer-ho. A més s’utilitza un llenguatge farragós i complicat per dissuadir-nos d’entrar en detalls dels problemes que ens afecten greument. Especialment l’economia i les seues implicacions polítiques. 

Competitivitat, flexibilització, racionalització, disfunció, mercats, etc. són paraules que amaguen falsos significats, mentida, abús i injustícia. Es parla fort de l’augment de la competitivitat però s’abaixa la veu quan s’explica que serà exclusivament reduint els cost del treball. Es parla de flexibilització empresarial quan es refereixen als acomiadaments. Parlen de racionalització del sistema de pensions per a dir que van a baixar les prestacions i augmentar l’edat per a tindre dret. Parlen de disfunció quan caldria parlar de lladronici i corrupció. I els mercats als quals estem sacrificant el benestar, el present i el futur, és la paraula darrere de la qual s’amaguen els grans capitals financers de sempre que han sotmés la política al seu control.

Els ciutadans som els que paguem però és un grup de privilegiats els que decideixen què cal fer. Per a poder pagar el deute cal rebaixar salaris i despesa social, sanitària i educativa i, al mateix temps, incomprensiblement, es lleva l’impost de patrimoni, el de successions i es manté el tipus impositiu més baix d’Europa per a les rendes més altes. Per la supervivència del sistema de pensions s’augmenta als 67 anys l’edat de jubilació i es retallen les prestacions i, al mateix temps, incomprensiblement, rebaixen les
cotitzacions dels empresaris a la Seguretat Social. Pareix ser que nosaltres, pobres ciutadans ignorants, hem d’entendre que tot això és necessari pel nostre bé. Qui som nosaltres per a posar en dubte el que diuen persones tan sabudes? Si no som capaços ni de comprendre res del que parlen!! A nosaltres només ens cap tindre fe. 

Els revolucionaris francesos de 1789 van entendre la importància del fals significat de les paraules des del primer moment. Una de les primeres coses que van fer va ser elaborar un diccionari propi per al “llenguatge de la llibertat” que estrenaven. Un d’ells, el periodista Loustalot, deia al seu diari que “el mal ús de les paraules és des de sempre un dels mitjans més eficaços per esclavitzar els pobles”. República, nació, revolució, llibertat i igualtat foren paraules que van adquirir uns significats desconeguts fins aleshores, que van alimentar la revolució que va canviar el mon. 

També el 15M està deixant al descobert moltes de les paraules-disfressa que s’empren per a dir coses sense que ens assabentem del que estan dient-nos.  “No és una crisi, és una estafa” o “No falten diners. Sobren lladres”, són eslògans, que qualifiquen justament el problema econòmic que estem patint, i pagant injustament, amb reformes laborals draconianes. D’ací el crit de "la patronal nos quiere esclavizar" o aquest altre de “manos arriba esto es un contrato”.

 “Lo llaman democràcia y no lo es” deixa al descobert la baixa qualitat democràtica del nostre sistema polític emfatitzat, més si cap, pel nom del moviment que exigeix  “Democràcia real ja”. Als que acusen de violents al 15M els diuen que “violència és cobrar 600 euros”. I als polítics que s’atribueixen la representació “del poble” perquè els ha votat, com a molt, una tercera part dels votatns els diuen “que no! que no! que no ens representen!” o “Zapatero, lacayo de los banqueros” per la defensa que està fent dels privilegis de les grans fortunes i del capital financer. A canvi, i per a pagar la festa dels poderosos, una pancarta diu: "Se vende: Estado del Bienestar".

Iron Maiden