La reforma de la Constitució: un Acte de fe

Auto de fe.  Goya

En un article sobre la reforma de la Constitució José Luís de Zárraga diu: “Como al hereje ante la hoguera de la inquisición, se exige a gobiernos y países que abjuren de sus ídolos y reconozcan que el único dios es el mercado, que a él nos debemos y hemos de someter nuestra voluntad.” Efectivament la reforma constitucional que anuncien PSOE i PP és un “Acte de fe” que escenifica la rendició i el sotmetiment de la política al capital financer, és a dir, deixa clar que la democràcia ha esdevingut en plutocràcia. Els polítics electes pels vots dels ciutadans reconeixen públicament la submissió als mercats per evitar la foguera.

Fins ara les constitucions, que eren només principis generals de convivència, declaracions d’intencions i aspiracions i normes d’organització de la vida pública, han evolucionat avançant en conquestes d’espais de llibertat i igualtat. Cada nova Constitució era més progressista que l’anterior, forçat per l’empenta de les classes populars, però l’acomodament i l’apatia popular ha permés, no sols la pèrdua dels referents de l’esquerra per acabar amb el depredador sistema capitalista, sinó que també s’ha perdut el referent socialdemòcrata que era la versió progressista de gestió del capitalisme.

En lloc d’afrontar la crisi i l’atur galopant mitjançant inversions públiques estratègiques i elevar la pressió fiscal a les rendes més altes, que ha sigut la manera d’eixir de totes les crisis, s’ha optat per reduir el deute retallant la despesa pública, els serveis, l’estat de benestar i provocar una profunda recessió, mentre les rendes altes cotitzen menys a Hisenda. La reforma constitucional pretén institucionalitzar aquesta opció partidista, de manera que no serà possible, en el futur, que l’Estat intervinga en l’economia, que augmente els serveis ciutadans i ni tan sols que els mantinga, doncs l’endeutament és el recurs necessari per a fer-ho quan el finançament ordinari és insuficient. És el triomf total del neoliberalisme davant de la indolència ciutadana.

La definició constitucional actual de l’Estat espanyol com “Social i democràtic de Dret” queda en paper mullat perquè el principi d’estabilitat pressupostària dona prioritat absoluta al pagament del deute, per damunt de qualsevol despesa, és a dir, per damunt del manteniment de la sanitat, l’educació i demés serveis de l’Estat. I no és una cosa que podran decidir els governs elegits, doncs la Constitució està per damunt de lleis i polítiques. Les úniques polítiques possibles seran les neoliberals. Com diu Juan Torres “No es otra cosa que la apropiación de la soberanía popular por un órgano ajeno al pueblo”.

Crida l’atenció la rapidesa de l’acord entre PSOE i PP, la pressa en tramitar-ho, en ple mes d’agost, amb unes eleccions generals per a novembre. També és curiós la urgència d’aquesta dràstica mesura en Espanya, on no tinguem un deute públic excessiu, on el problema és el deute privat que, sens dubte, augmentarà si retallem serveis i bens públics. La dreta espanyola sempre ha intentat reduir l’Estat de benestar i la protecció social perquè així es debiliten les exigències del món del treball. Però que un govern socialista presente com seua aquesta proposta indica el poder dels grups i classes dominants, dels plutòcrates, tant en Espanya com en Europa. La fracassada Constitució Europea també consagra els principis neoliberals com principis constitucionals.

Una reforma constitucional d’aquest calat ha de presentar-se a debat públic, aprofitant les pròximes eleccions, i posteriorment el Rei (constitucionalment li correspon a ell) ha de convocar un referèndum per a que la ciutadania puga pronunciar-se. I als polítics electes cal recordar-los que la sobirania és del poble. Ells sols la exerceixen per delegació. Per la qual cosa cal exigir que assumptes tan importants, que afectaran el nostre futur econòmic, polític i social, siguen sotmesos a referèndum per a ser aprovats o rebutjats pels ciutadans. És als ciutadans, i no als mercats, a qui han de rendir comptes. Els sotmesos a Actes de fe solien acabar en la foguera, encara que els acusats es penediren i abjuraren dels seus principis.

Iron Maiden