El passat dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:
“cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;
“aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment;
o “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces”, engranatges, per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.
L’ambigüitat i les mitges veritats, quan no són mentides directament, és un terreny en el qual es senten molt còmodes, però tot i el seu esforç per descriure el procés d’una forma suau, eufemitzada i fins i tot atractiva, si som un poc intel·ligents, no ens deixem enganyar i anem un poc més enllà, les intencions són
ben clares.
Primer, ens van vendre la convergència europea que, en teoria, havia de comportar una renovació pedagògica; però aquesta no ha existit més enllà d’alguns treballs en grup i exposicions en Power Point i en la pràctica només hem aconseguit un augment del preu dels crèdits ECTS i la necessitat de cursar un Màster, molt més car que un curs acadèmic universitari, per tenir el mateix reconeixement que amb les antigues Llicenciatures, com exposa l’Assemblea Interuniversitària al seu manifest. Ara, per acabar el procés, i arrematar la feina, l’EU 2015 penja com l’espasa de Damocles sobre els nostres caps, per assegurar que els estudiants ens convertim en titelles amb l’única capacitat d’executar els automatismes que es requerixen per perpetuar el seu model de societat que porta per bandera la cultura del producte i la religió del benefici.
Per tot açò, els sindicats d’estudiants ens van demanar que buidàrem les aules, que prenguérem els carrers i que diguérem NO. Un no rotund a aquells que volen que l’educació torne a ser només per a qui se la puga pagar. Un no rotund a aquells que, retallada rere retallada, ataquen i deterioren la qualitat de l’ensenyament públic. Un no rotund a aquells que pretenen que els estudiants ens convertim en mercaderia per acomplir les necessitats de l’entramat econòmic i empresarial. En definitiva, un NO rotund a aquells que volen que fem marxa enrere per arrabassar-nos allò que tant de temps, sacrifici, esforç i lluita va costar als nostres avantpassats: el dret de tots els ciutadans a tenir una educació pública i de qualitat, amb independència de la seua raça, cultura o classe social.
Però, al meu parer, el pitjor no són les pretensions inacceptables d’aquells que tenen el poder, no; el pitjor de tot és la manca d’una resposta contundent per part de l’immens col·lectiu que formem els estudiants. A la ciutat de València, uns 7.000 estudiants, segons dades del Sindicat d’Estudiants, van sortir als carrers per defensar els seus drets.
El sentiment general dels que vam assistir era satisfactori ja que, en comparació amb altres mobilitzacions similars, podríem qualificar de “molt bona” la participació estudiantil; amb tot, si ens parem a reflexionar, veiem que en realitat només una xicoteta part dels universitaris van acudir a manifestar-se. Per què? És que tots aquests estudiants que es van quedar a casa o van assistir a classe estan a favor de les retallades, de la privatització progressiva o de l’entrada de capital privat a la Universitat? Potser hi haja algú que si, però la gran majoria NO. La gran majoria es van quedar a casa o van anar a classe sota excuses de l’estil: “Faran el que voldran de totes maneres” o “Per molt que ens manifestem no van a fer-nos cas”. I és que falta consciència de lluita i de classe, de classe estudiantil. Els estudiants som un col·lectiu molt gran i tenim més poder del que ens pensem però si la nostra resposta no és forta, majoritària i contundent, continuaran prenent-nos el pèl, decidint per nosaltres i, en última instància, no només no aconseguirem res, sinò que perdrem el que ja haviem aconseguit.
I, per tant, no puc acabar d’una altra manera que citant el cantautor xativí Raimon, que en la seua cançò T’adones Amic diu: “Que hem de sortir al carrer, junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot.”
Fotografia agafada de www.sindicatodeestudiantes.net
Pàgines web consultades:
Estic molt d'acord amb el que ens exposa ací Joan. Poc a poc van precaritzant l'educació i ara cada vegada amb més freqüència i amb més duresa ens imposen retallades i altres mesures que suposen passes enrere a tot el que s'ha aconseguit durant tants anys.
ResponEliminaEns hem de moure per defensar el que és nostre!
Completament d'acord!
ResponEliminaPerò és que ens ho estan precaritzant tot: mini-faenetes a preu de risa i aqualsevol hora del dia, els 7 dies de la setmana, medicaments cada dia més escassos, recursos per a residències de la 3ra edat que tarden més del compte, dret a opinar reduït al moment de les eleccions i si pot ser només 2 opcions per favor...
L'empresari ha trobat la manera de dirigir la universitat cap allò que li interessa a nivell privat, igual que manipula els governs i l'opinió pública dient que "els funcionaris" tenen privilegis en lloc de dir que els treballadors treballen en condicions d'èpoques passades. Atacar als funcionaris de carrera en lloc de rebaixar els "jornals regalats" a uns quants assessors que han entrat a dit és també anar posant llenya al foc, crear mal rollo, dividir els treballadors per a que en lloc de reclamar lo que els toca es perguen rnyint entre ells, el pitjor és que es veu que funciona.
La gent normal i corrent té ganes de fer coses, és difícil, sí, però anar a manifestar-se és barat, i entre tots podrem fer, co a mínim rebombori, fer pilot!!!