Seguir a l'abanderat

“Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me supo levantar.” Cantava Paco Ibáñez, un valencià que vivia a França perquè els seus pares s'havien exiliat per la guerra civil. Son pare va ser empresonat pels nacionalistes alemanys (nazis) en un camp de treball francès per a republicans espanyols dels quals, el patriota Franco, no va voler saber-se'n res. Paco Ibáñez també va patir la censura i les prohibicions del “nacional” Franco i sabia ben bé el que era el nacionalisme, l'himne, la bandera i tota la parafernàlia patriotera. Però sabia diferenciar-ho de la cultura i la llibertat. El govern francès li va atorgar, per dues vegades, la “Medaille des Arts et des Lettres “, i les va rebutjar dient que al acceptar els premis de l'autoritat es perdia llibertat.

Les banderes, o senyeres, han tingut sempre un sentit pràctic. S'utilitzaven preferentment a la guerra per identificar amics i enemics o per ordenar l'atac o la retirada. El mateix paper tenien els plomalls dels cascs romans o els estendards que veiem a les pel·lícules. A l'Edat Mitjana eren els senyors i els reis qui utilitzaven teles de colors per identificar els seus soldats. Les banderes, com avui les coneguem, començaren amb el nacionalisme, eixe invent modern que tanca en corralets, exclusius i excloents, als ciutadans. Per això les banderes s'utilitzen sovint com bastons per agredir a qui no pertany al mateix corralet i, de vagades, entre els membres del mateix corral, com ens passa a nosaltres.

El nacionalisme es un tema molt complicat perquè toca la fibra sensible de les persones, la cultura en la que ens em criat, les costums i la llengua. Especialment la llengua. Hi ha molt autors que estudien el nacionalisme però, té tantes vessants, que ningú ha aconseguit una definició acceptada pels demés. Jo em quede amb la teoria de Ernest Gellner perquè explica i argumenta quan, com i per què surt el nacionalisme. També argumenta que la cultura i la organització social són universals i perennes, mentre que l'estat i el nacionalisme no ho són. El nacionalisme “utilitza una cultura” estandarditzada per arrelar-se i, per això, necessita imposar-se a les demés cultures, diguem-ne dèbils, del seu àmbit territorial. Però ni el nacionalisme és la cultura ni la cultura és nacionalisme.

Per a Gellner va ser el període entre 1815 i la fi de la I Guerra Mundial, amb la unificació d'Itàlia i la d'Alemanya i l'avanç ideològic i literari del romanticisme, el que va situar el nacionalisme com a eix central del principi de legitimitat política. La literatura romàntica va exaltar el sentiment i la especificitat cultural front a la raó i la universalitat humana de la Il·lustració. La idea de les arrels culturals com a base de la identitat era molt atractiva, especialment en el moment en que l'industrialisme arrancava milions d'agricultors del seu medi rural, per a malviure i treballar a les fàbriques de les rodalies de les ciutats.

La misèria dels treballadors fabrils havia desenvolupat la idea socialista de l'internacionalisme proletari que, a més, havia triomfat a Rússia en 1917. A partir d'aleshores s'imposava dividir el moviment obrer el més possible, calia tindre una nacionalitat, cosa que fins eixe moment no era necessari. Tots, els polítics, els civils, els militars, tots, devien pertànyer a una nació i ser patriotes perquè, en cas contrari, s'era un traïdor. S'asseguren les fronteres i s'estableix la necessitat del passaport.

El nacionalisme unifica a tots els que pertanyen a un territori. Igual d'alemany era el Kàiser com el porter d'una finca, el banquer com el treballador de la fàbrica. El nacionalisme va vindre molt be per a trencar la puixant presa de consciència de classe i dificultar el moviment obrer. S'imposava la idea de que un treballador era francès, espanyol o el que fora abans que assalariat. La pàtria estava per damunt de tot i calia donar la vida per ella.

El nacionalisme burgés ha triomfat front a l'internacionalisme proletari però, paradoxalment, no hi ha res més internacionalista que la burgesia, que viatja i viu on vol sense cap impediment perquè té diners per a fer-ho, i el capital que no té fronteres, viatja sense passaport i sense pagar bitllet. La burgesia i el capital no tenen pàtria, això només és per a tindre controlat al personal dins del corralet territorial o ideològic i, si hi ha problemes, dir que la culpa és dels forasters. Per això diu Paco Ibáñez en la cançó “La mala reputación” que “en el mundo pues, no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado”. I té raó però jo, com ell, preferisc tindre mala reputació.

IRON MAIDEN